Rebedor, qüestió d’higiene
Vivim en un pis gran i lluminós, amb poca aportació solar a l’hivern, per no dir nul·la, sense ventilació creuada, sense terrassa … però això sí, tenim un rebedor, una peça que a dia d’avui té més importància que de costum. En aquests dies, un cop feta la incursió al carrer a la recerca del pa, la fruita i altres productes de primera necessitat, l’entrada a casa es converteix en una cosa estressant; On deixo les claus, què he tocat amb què, les bosses de plàstic … cura que el virus es queda aquí diversos dies, ai els guants que m’he tocat la cara, la mascareta, me l’estic traient bé? Un sense viure, vaja, una situació a la qual ningú estava acostumat i a la que, a mesura que han anat passant els dies, qui més qui menys ha anat adaptant-se com ha pogut. Però, com deia, almenys tenim REBEDOR, aquest espai de descompressió entre l’exterior (amenaça) i l’interior (refugi), aquest lloc on un es descalça, es desprèn del seu abric, aquest espai que en definitiva, fa de filtre entre dos mons…
Espai de Filtre
Recordem com, ja en temps d’estudiants de la carrera, a l’escola hi havia certa discrepància en relació a aquesta peça, per a uns, una pèrdua d’espai, per a altres, el primer que parla de la teva casa i una pista del que trobarem a dins . Nosaltres simpatitzem més amb aquest segon grup i no només perquè les guies de Feng-Shui diguin que el rebedor és un lloc Yang, que ha d’afavorir la llum i la fluïdesa per convidar-nos a entrar amb calma i optimisme, o perquè en les revistes d’interiorisme ens enlluernin amb mobles “de disseny” que impressionaran a les nostres visites a l’entrar, si no perquè el rebedor és un lloc funcional, d’intercanvi, que protegeix la nostra llar, és el filtre de què parlàvem abans.
El protegeix a nivell tèrmic, formant una resclosa quan hem obrir la porta a l’hivern, evitant que l’aire calent s’escapi. El protegeix a nivell acústic ja que és un matalàs entre les zones comunes d’escales de veïns i ascensors i la nostra vivenda. Ens garanteix intimitat quan hem d’obrir la porta per rebre un paquet o atendre les inoportunes visites, o les mirades curioses dels veïns quan ens vénen a demanar un favor. I no s’acaba aquí el tema, és un espai de transició entre el món exterior i l’interior, entre els virus que van solts pel carrer i la nostra preciosa i immaculada casa, garantia de seguretat, sobretot que les sabates es queden allà! Que aixequi la mà aquell que a l’entrar a casa aquestes setmanes no hagi sentit ansietat al no saber on deixar les bosses de compra contaminades o la caixa d’Amazon de cartró que pot mantenir el maleït virus fins a 24 hores, si fins i tot nosaltres passem la baieta a les bosses de patates i als pots de conserva, però on els deixo!! Terror. Doncs al terra del rebedor, o en una caixa, allà descarreguem, netegem i quan ja està tot desinfectat i impecable, ho emmagatzemem a la nostra cuina i les caixes i paquets poden reposar a l’entrada fins que no quedi ni rastre de virus (els que tingueu nens, vigileu que no s’acostin!). I el mateix amb la jaqueta i els pantalons, que res creui el llindar del rebedor!! Tot el brut es queda allà, a ventilar i a reposar.
Deixant de banda aquesta situació excepcional que ens està estimulant els sentits i fent descobrir coses noves, a la nostra vida habitual és realment plaent arribar a casa, descalçar al rebedor, penjar la jaqueta, deixar les claus, la bossa, la motxilla de l’escola, la bici i tot allò que portem del nostre atrafegat dia abans de creuar la porta, el moble separador, la divisió fictícia, el que sigui per entrar en el nostre món interior sense càrregues, preocupacions i estrès o al menys intentar-ho, que a vegades costa, ho sé.
El paper de l’arquitectura i l’urbanisme arran d’aquesta crisi
Durant les últimes dècades, l’especulació immobiliària, camuflada de flexibilitat espacial, de diversitat de maneres de viure, i recolzada per les normatives d’habitabilitat, han reduït els habitatges a la mínima expressió, fins arribar a l’habitatge mínim (36 m2 a Barcelona) . Hi ha clars exemples de micro pisos enginyosos, polivalents, amb elements mòbils que permeten canvis d’activitats amb facilitat i que han possibilitat l’emancipació de moltes parelles, que amb els preus desorbitats del mercat no es podien permetre una altra cosa … però que ens diguin els seus ocupants què tal ho estan passant aquestes setmanes, quan l’únic moment que tenen d’intimitat i soledat desitjada és quan van al servei. És evident que amb aquestes dimensions no es pot un permetre el luxe de malbaratar uns metres a l’espai d’acollida a la llar, ja que aquest i el propi saló-menjador i cuina són el mateix lloc.
Aquesta pandèmia està fent que es tornin a posar sobre la taula moltes qüestions relacionades amb l’habitabilitat, l’habitatge mínim, el concepte de salut a l’arquitectura, els espais exteriors, el teletreball i la seva reubicació en l’habitatge, la conciliació laboral-familiar. .. per no parlar de la davallada dramàtica de contaminació a les ciutats, fruit de la pràcticament nul·la circulació de vehicles. Aquesta aturada obligatòria ha de suposar un “clic” en molts aspectes de les nostres vides a partir d’ara, i l’arquitectura i l’urbanisme han de jugar el paper que mai haurien d’haver abandonat, com a reguladors del que han de ser un habitatge i una ciutat saludables.
I tu, ets dels que prefereixes rebedor, o el consideres una pèrdua d’espai?